Ninjutsu & Bujinkan Dôjô

Ninjutsu

Orígens i Història

Existeixen nombroses teories explicatives sobre l’origen històric dels ninja (忍者): la de les persones provinents de la Xina i Corea que migraven a Japó, la dels monjos ascetes i practicants del budisme esotèric, la dels camperols, la dels habitants de les muntanyes… Sovint es generen debats sobre quina part d’aquestes teories és certa i quina és falsa, tot i que no deixa de formar part de la idiosincràsia del ninjutsu el fet de que tot sigui confús.

Si cerquem les arrels precursores del ninjutsu, trobem que el general xinès Sun Tzu (544-496 a.C.) dedica un capítol del seu tractat sobre mètodes/principis d’estratègia militar (孫子兵法 - conegut a occident com l’ “Art de la Guerra”) a parlar sobre la utilització dels espies; en fa una classificació i dona una sèrie de recomanacions.

Els registres japonesos més antics sobre el ninpô (忍法) o ninjutsu (忍術) que trobem daten de l’època del príncep Shotoku Taishi (574-622 d.C.). En aquest període de la història del Japó, el palau imperial feia ús d’experts de les arts militars, de l’espionatge i de les tècniques de guerrilla provinents de l’antiga província d’Iga (actualment Prefectura Mie).

En els anys que seguirien a la mort del príncep Shotoku, esclatarien lluites de poder entre les corrents budistes i shintoistes, amb el subseqüent protagonisme dels monjos guerrers coneguts com a yamabushi (literalment, “guerrers de les muntanyes”). Aquests guerrers, sovint associats amb el fenòmen del ninjutsu, van adquirir un gran protagonisme en afers polítics i van emprar estratègies militars importades de la Xina per fer front a les tropes governamentals.

Els clans Heike (també coneguts com a Taira) i Genji (també coneguts com a Minamoto, que acabarien establint el primer bakufu o govern militar a finals del segle XII) també van mantenir lligams estrets amb els yamabushi.

Durant el Període Kamakura (1192-1333) i el Període Muromachi (1336-1573), es produeix una proliferació dels clans de les províncies d’Iga i Koga, on es segueixen desenvolupant tècniques i estratègies de combat, així com mètodes d’espionatge. Noms de família com els Ôtomo, els Hattori, els Momochi, els Fujibayashi o els Kusunoki adquiririen un gran protagonisme en els segles posteriors; sobre tot durant el període Sengoku o “període d’Estats en guerra” (1467-1568 d.C.), quan més va augmentar la contractació d’aquest tipus de serveis de caire militar per part de les diferents faccions.

Tot i que en aquesta “Edat d’Or” del ninjutsu arribessin a coexistir més de 50 clans diferents en aquestes regions, cal destacar especialment els Momochi, que controlaven el sud de la província d’Iga; els Hattori, que controlaven la zona central; i els Fujibayashi, que expandien la seva àrea d’influència no només a la zona nord d’Iga, sinó també al sud de la província de Koga.

Entre els diferents caps feudals que van recòrrer a aquests clans per millorar les seves xarxes d’intel·ligència (mitjançant sistemes de comunicació d’informació a distància, espionatge, etc.), trobem figures tan destacables com Takeda Shingen o Uesugi Kenshin.

Endinsant-nos en el Període Edo (1603-1868 d.C.), trobem que el propi Shogun Tokugawa Ieyasu va emprar guerrers i estrategues vinculats amb la regió d’Iga per organitzar els nous cossos policials i com a instructors marcials personals, entre d’altres.

El mite

La imatge mitificada del ninja, sovint representat com una figura vestida de negre, amb caputxa, que posseeix habilitats màgiques i sobrehumanes, també apareix per primera vegada durant el Període Edo i, més concretament, a finals del segle XVII i ben entrat el XVIII. És a partir d’aquest moment que la literatura, la pintura, el teatre i les llegendes populars comencen a caracteritzar l’adepte del ninjutsu en ocasions com un guerrer honest amb poders psíquics, d’altres vegades amb atributs demoníacs i misteriosos i, fins i tot, se’l representa en escenes eròtiques portades a l’extrem.

Les llegendes sobre aquests personatges sovint els hi atribueixen la capacitat de volar, de caminar sobre l’aigua, de desaparèixer en un núvol de fum o, fins i tot, de convertir-se en serps, granotes, ocells i d’altres animals.

També és en aquesta època quan es popularitzen els termes ninja i ninjutsu. Fins aleshores, el terme més utilitzat a les cròniques guerreres per fer referència a aquest tipus de persones havia estat el de shinobi o shinobi no mono, tot i que existeixen més d’una quarantena de termes diferents per referir-s’hi (segons l’època, la regió, les famílies i caps feudals, o els atributs que es volguessin destacar).

Els segles XVIII i XIX continuarien alimentant aquest mite i el segle XX hi sumaria les interpretacions occidentals, sobre tot amb el ninja boom dels anys 70 i 80, moment en que la figura del ninja es popularitza arreu del món a través del cinema, de la literatura i, posteriorment, dels videojocs.

Definició

Després d’aquest breu recorregut històric, com definim el ninjutsu i com el diferenciem de la fantasia i d’altres arts marcials?

Primerament cal entendre que el ninjutsu no es pot encabir dins de cap categoria esportiva ni art marcial coneguda, donat que la seva evolució sempre ha restat secreta i al marge d’una societat en constant moviment. Així doncs, per poder comprendre millor el fenòmen del ninjutsu, caldria fer un análisis profund de les pràctiques de combat japoneses i de la pròpia història del Japó, donat que aquestes es troben íntimament lligades.

Fet aquest aclariment, intentem donar una definició que ens serveixi, al menys per començar.

El ninpô és una kakutô jutsu (格闘術) o ciència de combat i de supervivència nascuda de la necessitat de predir el perill i protegir-se d’ell. L’actitud mental és el que marcarà la distinció principal respecte d’altres formes de bujutsu (武術 - arts marcials).

El ninjutsu pot ser entès com l’art d’utilitzar armes i tècniques de maneres no convencionals, l’art d’enganyar i confondre l’enemic per mitjà de trucs i estratègies, l’art de recopilar i gestionar informació per descobrir i aprofitar obertures per assolir la victòria, l’art de cultivar la flexibilitat i la força per mitjà de la resistència i la resiliència, l’art de l’observació i l’adaptabilitat, l’art de la ocultació i de la disfressa, l’art de disciplinar cos i ment a nivells inconmensurables per viure en harmonia.

L'essència de tota art marcial és l'autoprotecció i la prevenció del perill. El ninjutsu encarna la màxima expressió de l'autoprotecció per mitjà de l'entrenament marcial, en tant que aquest art està enfocat a protegir físicament i mentalment. El ninja persevera, sobreviu i preval sobre tot allò que li pugui ser nociu.

El caràcter japonès nin (忍) pot ser desglossat i interpretat de diferents maneres: Per una banda, comporta sotmetre el propi ego al fil de l’espasa; mantenir un esperit atent a un mateix i al seu entorn mantenint-se resilient davant dels infortunis. Una interpretació alternativa seria que l’adepte cultiva un tipus de pràctiques que el porten a “polir” la seva determinació com el fil d’una espasa; convertint-se el cos en l’eina d’expressió d’aquest treball.

El ninpô com a doctrina fa referència a la norma que governa l’autodisciplina, la resiliència i la perseverança en tota situació i contra tota adversitat, a més d’una aproximaxió pragmàtica al combat enfocat a la supervivència.

Per resumir, podem dir que el ninjutsu engloba tècniques de supervivència i adaptabilitat que permeten respondre a situacions de perill, així com fer front als reptes i incerteses de la vida. Amb una motivació i actitud adequades, l'estudi de les tècniques de combat aporta nombrosos beneficis físics i psicològics al practicant.

Bibliografia:

• Adams, A. (2005). Ninja: The invisible assassins. Black Belt Books. (Obra original publicada 1970).
• Hatsumi, M. (1981). Ninjutsu: History and Tradition. Unique Publications.
• Hatsumi, M. (2018). Sengoku Ninpo Zukan. Barcelona: Shinden Ediciones. (Obra original publicada 1978).
• Sawyer, R. D. (1993). The Seven Military Classics of Ancient China: Wu Ching Chi Shu. Basic Books.
• Meunier, S. (2009). Kiso No Kaizen, the Source of Constant Improvement. Editor desconegut.
• Junqueras, O., Madrid, D., Martínez, G., i Pitarch, P. (2011). Història del Japó. Editorial UOC.
• Zoughari, K. (2003). Ninpô: Ninjutsu, l'ombre de la lumière. Guy Trédaniel Éditeur.
• Zoughari, K. (2010). The Ninja: Ancient Shadow Warriors of Japan (the Secret History of Ninjutsu). Tuttle Publishing.

Bujinkan Dôjô

Què és la Bujinkan?

La Bujinkan és una organització internacional fundada pel mestre Hatsumi Masaaki que engloba 9 escoles tradicionals d'arts marcials. El mestre Hatsumi va ser l’únic hereu de la transmissió d’aquestes escoles de la mà del mestre Takamatsu Toshitsugu:

• Gyokko-ryū Kosshijutsu (玉虎流骨指術)
• Kotō-ryū Koppōjutsu (虎倒流骨法術)
• Shinden Fudō-ryū Dakentaijutsu (神伝不動流打拳体術)
• Takagi Yōshin-ryū Jūtaijutsu (高木揚心流柔体術)
• Kuki Shinden-ryū Happō Bikenjutsu (九鬼神伝流八法秘剣術)
• Gikan-ryū Koppōjutsu (義鑑流骨法術)
• Togakure-ryū Ninpō (戸隠流忍法)
• Gyokushin-ryū Ninpō (玉心流忍法)
• Kumogakure-ryū Ninpō (雲隠流忍法)

Encara que s’utilitzin termes diferents per descriure les disciplines de les escoles (kosshijutsu, koppôjutsu, jûtaijutsu…), tots aquests conceptes, amb els seus matisos, fan al·lusió a qualitats comunes de la pràctica de totes elles, les quals queden emmarcades dins del ninjutsu.

En l’actualitat, aquestes 9 tradicions marcials han estat dipositades pel mestre Hatsumi en mans de diferents mestres que ostenten el títol de sôke (cap de família) d’una o altra escola.

Al nostre dôjô estudiem principalment sota la línia del mestre Ishizuka, actual sôke de l’escola Gyokko (una de les més antigues de la Bujinkan, amb un llegat de més de 800 anys), i del dai shihan Renan Perpinyà, un dels primers instructors de la península i alumne directe d’Ishizuka sensei.

La pràctica del kosshijutsu de la Gyokko-ryû permet construir els fonaments d’una ciència corporal de combat integradora i, alhora, obre les portes a poder desenvolupar els matisos tècnics requerits per d’altres escoles.

Normes

La Guia per a l’Admissió a la Bujinkan recull que només podran ser admeses les persones que acceptin i estiguin disposades a seguir les següents normes:

1. Llegir atentament tots i cadascun d’aquests preceptes i estar d’acord amb tots ells.
2. Només podran ser membres aquelles persones que hagin demostrat posseïr una absoluta integritat i un veritable autocontrol com a persones.
3. Es podrà requerir un certificat mèdic i podran ser excloses aquelles persones que presentin condicions físiques o psíquiques greus que poguéssin suposar un perill per a un mateix o per a la resta d’estudiants.
4. No s’admetrà a persones amb comportaments criminals o delictius.
5. Totes aquelles persones que no obeeixin les doctrines de la Bujinkan o que cometin actes considerats com a vergonyosos serán expulsades.

6. Només podran ser admeses aquelles persones que evitin comprometre o enjuiciar a la Bujinkan en relació amb els accidents que es poguessin derivar de l’entrenament, tant a dins del dôjô com a qualsevol altre lloc. Aquest és un punt extremadament important, ja que els accidents són inherents a la pràctica mateixa de les arts marcials. Les persones que no comprenguin aquest fet significatiu no podran ser admeses. La Bujinkan Dôjô no es fa responsable dels accidents que puguin tenir lloc durant l’entrenament, amb independència del lloc o país.

7. Les persones que accedeixin a ser membres de la Bujinkan hauran de tenir en vigor les llicències que es puguin exigir. El poder i la virtut del guerrer es troben afiançats per la lleialtat, el respecte i l’amor entre amics de les arts marcials.

8. La tradició de la Bujinkan ens ensenya la universalitat de la natura i la vida de l’ésser humà, sent aquesta la meta de les arts marcials que ha d’il·luminar-nos en la comprensió dels misteris existents. Hem d’aprendre que el secret del taijutsu es troba en els fonaments de la pau. Si estudies això, caminaràs per la veritable senda del cor inamovible, de l’esperit immutable.

9. L’entrenament inicial comença amb el taijutsu.

10. El sistema de graus comença amb els nivells Kyû (principiants) i després existeixen fins a 15 graus Dan.

La Bujinkan Dôjô ha esdevingut, en la seva natura, cada cop més internacional. Com a buyû (amics d’armes), ens hem de respectar mútuament i treballar junts per no crear més tabús, posant per davant el nostre cor d’artista marcial i atorgant importància als veritables objectius de les arts marcials. Només així aconseguirem convertir-nos en persones plenes de virtuts fonamentals.

Tothom que no respecti les normes exposades, serà expulsat.