Orígens i història del ninjutsu

Si cerquem les arrels precursores del ninjutsu, trobem que el general xinès Sun Tzu (544-496 a.C.) dedica un capítol del seu tractat sobre mètodes/principis d’estratègia militar (孫子兵法 - conegut a occident com l’ “Art de la Guerra”) a parlar sobre la utilització dels espies; en fa una classificació i dona una sèrie de recomanacions.

Els registres japonesos més antics sobre el ninpô (忍法) o ninjutsu (忍術) que trobem daten de l’època del príncep Shotoku Taishi (574-622 d.C.). En aquest període de la història del Japó, el palau imperial feia ús d’experts de les arts militars, de l’espionatge i de les tècniques de guerrilla provinents de l’antiga província d’Iga (actualment Prefectura Mie).

En els anys que seguirien a la mort del príncep Shotoku, esclatarien lluites de poder entre les corrents budistes i shintoistes, amb el subseqüent protagonisme dels monjos guerrers coneguts com a yamabushi (literalment, “guerrers de les muntanyes”). Aquests guerrers, sovint associats amb el fenòmen del ninjutsu, van adquirir un gran protagonisme en afers polítics i van emprar estratègies militars importades de la Xina per fer front a les tropes governamentals.

Els clans Heike (també coneguts com a Taira) i Genji (també coneguts com a Minamoto, que acabarien establint el primer bakufu o govern militar a finals del segle XII) també van mantenir lligams estrets amb els yamabushi.

Durant el Període Kamakura (1192-1333) i el Període Muromachi (1336-1573), es produeix una proliferació dels clans de les províncies d’Iga i Koga, on es segueixen desenvolupant tècniques i estratègies de combat, així com mètodes d’espionatge. Noms de família com els Ôtomo, els Hattori, els Momochi, els Fujibayashi o els Kusunoki adquiririen un gran protagonisme en els segles posteriors; sobre tot durant el període Sengoku o “període d’Estats en guerra” (1467-1568 d.C.), quan més va augmentar la contractació d’aquest tipus de serveis de caire militar per part de les diferents faccions.

Tot i que en aquesta “Edat d’Or” del ninjutsu arribessin a coexistir més de 50 clans diferents en aquestes regions, cal destacar especialment els Momochi, que controlaven el sud de la província d’Iga; els Hattori, que controlaven la zona central; i els Fujibayashi, que expandien la seva àrea d’influència no només a la zona nord d’Iga, sinó també al sud de la província de Koga.

Entre els diferents caps feudals que van recòrrer a aquests clans per millorar les seves xarxes d’intel·ligència (mitjançant sistemes de comunicació d’informació a distància, espionatge, etc.), trobem figures tan destacables com Takeda Shingen o Uesugi Kenshin.

Endinsant-nos en el Període Edo (1603-1868 d.C.), trobem que el propi Shogun Tokugawa Ieyasu va emprar guerrers i estrategues vinculats amb la regió d’Iga per organitzar els nous cossos policials i com a instructors marcials personals, entre d’altres.

La imatge mitificada del ninja, sovint representat com una figura vestida de negre, amb caputxa, que posseeix habilitats màgiques i sobrehumanes, també apareix per primera vegada durant el Període Edo i, més concretament, a finals del segle XVII i ben entrat el XVIII. És a partir d’aquest moment que la literatura, la pintura, el teatre i les llegendes populars comencen a caracteritzar l’adepte del ninjutsu en ocasions com un guerrer honest amb poders psíquics, d’altres vegades amb atributs demoníacs i misteriosos i, fins i tot, se’l representa en escenes eròtiques portades a l’extrem.

Les llegendes sobre aquests personatges sovint els hi atribueixen la capacitat de volar, de caminar sobre l’aigua, de desaparèixer en un núvol de fum o, fins i tot, de convertir-se en serps, granotes, ocells i d’altres animals.

També és en aquesta època quan es popularitzen els termes ninja i ninjutsu. Fins aleshores, el terme més utilitzat a les cròniques guerreres per fer referència a aquest tipus de persones havia estat el de shinobi o shinobi no mono, tot i que existeixen més d’una quarantena de termes diferents per referir-s’hi (segons l’època, la regió, les famílies i caps feudals, o els atributs que es volguessin destacar).

Els segles XVIII i XIX continuarien alimentant aquest mite i el segle XX hi sumaria les interpretacions occidentals, sobre tot amb el ninja boom dels anys 70 i 80, moment en que la figura del ninja es popularitza arreu del món a través del cinema, de la literatura i, posteriorment, dels videojocs.

Fet aquest aclariment, intentem donar una definició que ens serveixi, al menys per començar.

El ninpô és una kakutô jutsu (格闘術) o ciència de combat i de supervivència nascuda de la necessitat de predir el perill i protegir-se d’ell. L’actitud mental és el que marcarà la distinció principal respecte d’altres formes de bujutsu (武術 - arts marcials).

El ninjutsu pot ser entès com l’art d’utilitzar armes i tècniques de maneres no convencionals, l’art d’enganyar i confondre l’enemic per mitjà de trucs i estratègies, l’art de recopilar i gestionar informació per descobrir i aprofitar obertures per assolir la victòria, l’art de cultivar la flexibilitat i la força per mitjà de la resistència i la resiliència, l’art de l’observació i l’adaptabilitat, l’art de la ocultació i de la disfressa, l’art de disciplinar cos i ment a nivells inconmensurables per viure en harmonia.

L'essència de tota art marcial és l'autoprotecció i la prevenció del perill. El ninjutsu encarna la màxima expressió de l'autoprotecció per mitjà de l'entrenament marcial, en tant que aquest art està enfocat a protegir físicament i mentalment. El ninja persevera, sobreviu i preval sobre tot allò que li pugui ser nociu.

El caràcter japonès nin (忍) pot ser desglossat i interpretat de diferents maneres: Per una banda, comporta sotmetre el propi ego al fil de l’espasa; mantenir un esperit atent a un mateix i al seu entorn mantenint-se resilient davant dels infortunis. Una interpretació alternativa seria que l’adepte cultiva un tipus de pràctiques que el porten a “polir” la seva determinació com el fil d’una espasa; convertint-se el cos en l’eina d’expressió d’aquest treball.

El ninpô com a doctrina fa referència a la norma que governa l’autodisciplina, la resiliència i la perseverança en tota situació i contra tota adversitat, a més d’una aproximaxió pragmàtica al combat enfocat a la supervivència.

Per resumir, podem dir que el ninjutsu engloba tècniques de supervivència i adaptabilitat que permeten respondre a situacions de perill, així com fer front als reptes i incerteses de la vida. Amb una motivació i actitud adequades, l'estudi de les tècniques de combat aporta nombrosos beneficis físics i psicològics al practicant.